MAS VALE TARDE QUE NUNCA… PERÒ... SI AQUEST “TARDE” NO ARRIBA MAI??

Canvis, canvis i més canvis. Tothom té clar que el que l’educació del nostre país necessita es un canvi radical, un canvi el qual impliqui la modificació dels principals factors i agents que mouen l’educació: professors, infrastructures, recursos (sobretot econòmics), administració...

Vale... fins aquí hi podem estar tots més o menys d’acord. Que passa??? Fàcil resposta. Aquests canvis no es duen a terme.

Sembla mentida que es faci un intent de crear una nova llei on hi ha diversos apartats que no es tenen en compte i on n’hi ha d’altres que fins ara han tingut resultats afectius i es treguin (aula d’acollida). Sembla mentida que s’hagi fet una llei sense consultar als diversos sindicats educatius. Sembla mentida que la llei deixi entreveure que els únics responsables del fracàs de l’educació al nostre país siguin els professors... i sembla mentida, i sembla mentida, i sembla mentida... hi ha tantes coses que semblen mentida i son veritat.

Jo no dic que la LEC sigui una llei totalment desaprofitable, d’ella se’n poden extreure diversos punts positius (donar certa autonomia als centres jo ho trobo positiu), però... també se’n poden extreure de negatius, i una llei amb punts febles, penso jo, millor no aplicar-la.

D’acord, el nostre sistema educatiu no funciona. Per solucionar-ho ens copiem sistemes educatius d’altres països que tampoc tenen resultats gaire esplèndids, es evident, no funciona. Per solucionar-ho decidim, aprofitant el canvi de partit polític del govern i canviar d’una manera força radical la llei existent, no funciona. Per solucionar-ho Catalunya es crea la seva pròpia llei d’educació on la majors part dels implicats no estan d’acord ni en la meitat de les bases que la formen, es evident, no funcionarà.

Quan es farà realment el canvi de la solució? Trobarem la clau perquè en tots els països es pugi tenir un nivell com el de Finlàndia?? Quan es farà tot això?? Ja se sap que diuen.. Más vale tarde que nunca... però... si aquest “tarde” no arriba mai??

Pd-- Potser estan esperant que la promoció 04/09 de Pedagogs de la URV trobi la gran solució. Jo mi apunto... M'AJUDEU???

Una imatge val més que mil paraules... i dues?? Valen més que dues mil???

Per fi!!!!!!!!!!!!!!! Per fi he aconseguit fer una foto amb les 4 components del grup!!!!!!!!! ueeeeee!! Després de fer-nos una sessió de 30 minuts de fotografies al bar de la facultat hem escollit, a través d’una votació democràtica, aquesta. Si més no, no fem ganyotes, no caiem pel terra, no fem piràmides humanes ni coses rares. Amb aquestes dues imatges es presenta tot el nostre: treball, grup, tema, part teòric i pràctica...ja que...

MÉS VAL DUES IMATGES QUE DOS MIL PARAULES

REFLEXIONEM-HI, SIS US PLAU, REFLEXIONEM-HI

A mi m’agradaria parlar d’una experiència que he viscut a l’esplai en el qual faig de voluntària. Jo estic en els grup dels més petits que tenen entre 5 i 7 anys. L’altre dia estàvem al pati esperant que vinguessin tots els nens i de cop i volta en veig dos del meu grup que fan un cercle al terra i comencen a fer lluita lliure! Però a lo bèstia!!!!!!!!!!!! (((no us penseu que aquests nens eren dels més trapelles ni entremaliats, son dels santes que fa goig que vinguin))). Total, els aturo, els hi pregunto que fan i em diuen::

- Estem fent lluita lliure. Com els de la Cuatro.

M’expliquen que es un programa de lluita lliure, Pressing Catch, que el miren els diumenges per la tarda mentre m’ensenyen, tots orgullosos, els collarets que lluïen de fotografies dels lluitadors. La meva primera pregunta va ser:

- I ja ho saben els vostres pares que mireu això??? (( pregunta estúpida ja que us recordo que eren nens dos nens de 5 i 7 anys))
- Si si si, si que ho saben.
- Us ho deixen mirar?
- Si clar, es molt xulu, a mi m’agrada... ((no se qui)) a mi m’agrada ((no se quantos))

De cop i volta a la conversa ja eren 6 nens i jo en una cara de flipada que pa que. Vaig fer un intent de consienciar-los, o si més no de fer-los veure que veure aquest programa no era l’opció més adient per fer un diumenge a la tarda, que es poden fer moltes altres coses, que la violència no porta en lloc...

La veritat és que aquest tema m’ha fet reflexionar, però clar.. de que serveix la meva feina d’intentar convén-se’ls si arribarà diumenge i els seus pares els hi tornaran a posar el programa de lluita lliure per tal de que s’estiguin quiets?????? De que serveis si en comptes de comprar-li’s un conte, un joc didàctic o qualsevol altre entreteniment més pedagògic els hi compren collarets de persones que lluiten??? Que podem fer nosaltres davant de nens que pugen coneixen la violència d’aquesta manera??? I el pitjor, que podem fer nosaltres davant de nens que pugen coneixen la violència i amb el permís dels seus pares??? Totes aquestes preguntes m’han fet pensar que potser en comptes d’intentar redreçar a les noves generacions hem d’ensenyar a educar als seus fills a les generacions que ja son pares, que pel que sembla, no saben el que els hi convé o el que no.

Us poso un vídeo perquè veieu de que va aquest programa, jo la veritat no en sabia de la seva existència... i ... s’ha m’ha posat la pell de gallina, sobretot al veure nens al públic veien la lluita en directa. “Los niños gritan desesperados” diu el que comenta el vídeo... Sense paraules.

ABANS MASSA NEGRE ARA MASSA BLANC Cerquem el gris que tothom desitja

Educació: Terme utilitzat per denominar el procés bidireccional mitjançant el qual es transmeten valors, costums, coneixements a través de l’ensenyament-aprenentatge des d’una basant teòrica i pràctica.

Aquest procés d’ensenyament aprenentatge sempre ha anat vinculat, amb molta intensitat, a la societat. D’aquesta han depès, principalment, el QUE ensenyar i el COM ensenyar. Abans l’educació es basava en “l’acció-reacció” adjectivant-la com a autoritària, apocalíptica, tràgica i sinistra. Es basava en educar per la força i mitjançant l’obligatorietat d’aprendre tots el mateix i al mateix ritme. L’educació era una eina de manipulació de les persones la qual utilitzàvem per tal d’aconseguir uns beneficis col·lectius mitjançant agressions físiques i verbals, utilitzant el càstig i les amenaces com a principals eines de manipulació.
Per sort, tot això ha canviat i actualment l’educació ja no es realitza ni amb aquest mètodes ni amb aquestes finalitats (si més no a la major part del món). Tot s’ha de dir, ha canviat perquè la societat en la qual vivim també ho ha fet d’una manera radical. Tal i com ens diu el vídeo una educació que ens permeti aconseguir la llibertat de l’individu pot ser real. Aquesta a de ser antiautoritària, integrals autogestionada, racional, mixta, solidaria, basada en el joc i la diversió... Si aconseguim que tots els processos d’ensenyament–aprenentatge estiguin basats en aquesta ideologia idíl·lica aconseguirem que totes les persones puguin ser lliures de pensament i de manera d’actuar.
Aquest fet que sembla tan fàcil és tot un repte tan pels professors com pels estudiants. Els professors, actualment, han de lluitar molt perquè els seus alumnes, i en moltes ocasions els pares d’aquests, els respectin com ho feien abans. Les coses ja no són com eren, abans el professor era igual de respectat que un metge, advocat, químic... abans, aquest era l’únic posseïdor de coneixent, l’únic que podia dir firmament que coneixia els conceptes primordials i en conseqüència l’únic que els podia transmetre als seus alumnes. Actualment, i des de fa molts anys, les coses han anat canviant. El professor ja no és l’única font d’informació que es pot trobar, ja no és l’únic posseïdor de coneixement.

L’era de la informació a transformat el sistema educatiu posant com a principal font de coneixement les NNTT i principalment Internet. Per tan, tal i com diu el senyor Ibarra, actualment ens trobem en l’era de la digitalització, on el món digital s’ha juxtaposat al món analògic. Tothom a de ser capaç d’adaptar-se en aquesta nova metodologia utilitzant-la com a punt fort alhora d’ensenyar i aprendre els conceptes essencials en tota persona, començant per la llengua, matemàtiques, ciència, historia... sense oblidar-nos dels valors, actituds i normes. Potser si que aquest nou avens no s’està utilitzant de la millor manera possible, ja que gairebé tota la joventut l’utilitza per entretenir-se, conèixer gent, jugar i passar-s’ho bé en comptes d’informar-se, aprendre i obtenir coneixements. No obstant aquest fet es un dels molts reptes que els professors han d’aconseguir; potenciar aquesta excel·lent eina per tal de treure’n el millor profit possible i així, millorar l’educació.

Les coses han canviat, han canviat d’una manera molt radical, abans tot era massa negra, actualment tot es massa blanc, el que hem de fer es trobar un gris que ens permeti avançar de la millor manera possible utilitzant tots els recursos que tenim a l’abast per tal d’optimitzar la societat en col·lectiu i la persona com a individu. Per tant demano una col·laboració general per tal de trobar el GRIS que ens permeti ser el que tothom desitja.

Lo bueno, si breve, dos veces bueno

El títol d'aquesta entrada té molt se sentit (( no aplicable en tot, es clar jajajaja)) però en el cas del meu mapa conceptual si que en té. L’article que em vaig llegir no dona per gaire cosa més però m'ha quedat un mapa molt macot... a que si?? i si es bo i breu... DOS VEGADES BO

Fins una altra!!!